S’Alighera
Sa tzitade de S’Alighera est in s’ala nord-otzidentale de s’Ìsula e est unu tzentru turìsticu de importu pro sas marinas e s’istòria.
S’Alighera fiat abitada giai in su Neolìticu e in època antiga comente testimòniat su cumplessu nuràgicu de Palmavera e sa necròpoli de Anghelu Ruju. At àpidu paritzas invasiones, cussa Cadalana at lassadu sinnale in sa limba e in sa cultura. Sos bastiones chi podimus mirare galu a dies de oe e chi cramant gente meda a passigiare a oru a su mare sunt fràigos de fortificatzione de s’època cadalanu-aragonesa e ispagnola, mancari carchi istrutura fortificada l’aiant giai fata sos Doria genovesos. Sa tzitade de S’Alighera at unu tzentru istòricu bellu meda cun carreras a impedradu e palatzos de interessu istòricu e paritzas crèsias de època tardu medievale e de edade moderna.
In mare...
Sa flota frantzesa chi in su 1792 est partida dae Oneglia e Villafranca, in sa Contea de Nizza, capitanada dae su contrammiràlliu Laurent Trouguet, tzuchende a su Gulfu de Casteddu, est colada in su mare de S’Alighera in sos tretos de sas falèsias de Capo Caccia.
Sas élites culturales
In tzitade non bi mancaiant sos intelletuales chi poniant mente a sos ideales de s’illuminismu: mentovamus Giuanne Andria Massala (1773-1817) giòvanu literadu chi intre sas òperas suas at iscritu in “Giornale di Sardegna” sos fatos prus de importu de cussos tempos e de sos Simon.
Antoni Manno puru, su babbu de Zusepe, chi s’at a fàghere òmine polìticu e istòricu, aiat mustradu in sos motos de su 1793-96 simpatia pro su movimentu “patriòticu”, mancari fiat unu de sos nòbiles e aiat s’incàrrigu istitutzionale de capitanu de su portu.
Una famìllia in sa Sarda Rivolutzione: sos de Simon
Sos de Simon sunt su sìmbolu de sos efetos de cussa “rivolutzione de ideas” chi est nàschida cando sas riformas de Boginu ant annoadu e torradu a acontzare sos duos ateneos sardos, custa rivolutzione at sinnadu una generatzione de istudiantes sardos.
Nd’ant gosadu Domìnigu, Mateu Luisi, Giuanne Frantziscu e Giuanne Batista. S’amore pro sa pàtria sarda, e pro sas espressiones suas, frades Simon no l’aiant pro cuntemplatzione e nemmancu (comente carchi manifestatzione de sos ispìritos de su ‘700) pro fantasias esòticas. Pro tota vida custu amore, afortigadu dae sos istùdios chi ant fatu, l’ant postu in impignu polìticu. Frades Simon sunt lòmpidos a carrieras intre sas mègius gràtzias a su caminu de istùdios chi lis aiat disignadu su babbu Portolu, chi fiat fìgiu de unu mercante ligure chi in s’Alighera b’istaiat bene. Mai si sunt ammandronados in sa seguresa de sa positzione issoro.
Domìnigu, su frade mannu, at traballadu pro sa chirca de sas fontes in manera de dare un’acontzada a s’istòria sarda e pro dare valore a sa limba natzionale sarda, isse si figuraiat una collocatzione noa pro cussa terra male contza lassada a banda in su continente europeu. Teòricu riformista de sos chi ant propostu sas chimbe preguntas, Domìnigu s’est abigiadu luego chi sos Savoia non fiant in chirca de riforma peruna mancari sos sardos aiant sarvadu su regnu dae s’invasione frantzesa. A sa collocatzione noa bi meledaiat fintzas Mateu Luisi, de naturale atzesu, at sighidu a Angioy fintzas in Frantza, isse at fatu s’anàlisi de sa Sarda Rivolutzione prus lùtzida.
E fintzas Giuanne Frantziscu, mancari prus pàsidu, bi meledaiat, isse faeddende cun cultura at dominadu sos Istamentos in s’annu 1795.
Sa fine de Angioy est istada sa fine de custos esponentes de sa classe dirigente sarda. A issos tocat de lis torrare una veridade, sa veridade chi ant amparadu cun sacrifìtziu pro tota vida: non b’at a èssere redentzione peruna de sa Sardigna fintzas a cando sos sardos no ant a connòschere sas veridades de sa pàtria.
S'atacu pantàsima
Abarrat in su misteru un’atacu fatu a sa tzitade cadalana.
Custu fatu l’at contadu fintzas Zusepe Manno.
Giuanne Maria Angioy in su 1796 in beranu est istadu unu pagu tempus in Tàtari e narant chi at ammaniadu unu corpu de ispeditzione, sas trupas de sos cumpagnos de s’Alternos, in chenàbura santa, si diant èssere acotadas in sa marina de Cuguttu (a curtzu a su logu chi a dies de oe li narant “Maria Pia”). Non podimus dare cunfirma de sa crònaca ca non b’at fontes documentàrias.
Turres e presoneris
Presoneris medas b’ant inserradu in sas turres de sa tzitade: su prus famadu est sena duda Pitzente Sulis. Nàschidu in su 1758 in Casteddu, conca mala, s’est fatu notàiu, at postu aficu a su movimentu anti frantzesu contra su tentativu de invasione de su 1792-1793, pustis est bènnidu a èssere cumandante de sas trupas de Stampace in sos motos anti piemontesos. L’ant postu una tàllia de 500 iscudos, acusas sena fundamentu naraiant chi aiat ammaniadu una congiura anti monàrchica. L’ant arrestadu e l’ant fatu su dibatimentu, l’ant cundennadu a istare in presone pro tota vida. L’ant inserradu a primu in sa Turre dell’Aquila in Casteddu e, pustis in sa Turre dello Sperone in S’Alighera (connota difatis comente Turre de Sulis) b’est istadu dae su 5 de maju de su 1800 a su 24 de trìulas de su 1820, in cussu annu at àpidu sa gràtzia, cuntzessa pro «augusto genetliaco» de su Re de Sardigna.
Ammentamus galu Salvador Roig, vicàriu generale e amministradore de sa Diòtzesi de Tàtari: amigu mannu cun Giomaria Angioy at pagadu cun 16 meses de esìliu saligheresu su de èssere solidale cun sos chi ant fatu sa «Sarda Rivolutzione». In su tempus de sa rebellia at mustradu de èssere de bonu coro: at donadu 20 raseris de trigu e 30 fiados de bestiàmene in ocasione de s’atacu frantzesu de su 1793, s’est opostu a sos motos setzessionistas de sos feudatàrios tataresos e s’est impignadu pro chircare de nche bogare sas opressiones feudales contra a sos vassallos.
Bibliografia
– Bilardi, Un’inedita figura di patrizio algherese: il magistrato Giovanni Lavagna, in “Revista de l’Alguer”, Vol. 4 Num. 4 (1993), pp. 55-75
– Del Piano, Giacobini moderati e reazionari in Sardegna: saggio di un dizionario biografico 1793-1812. Mille biografie di protagonisti comprimari e testimoni del periodo rivoluzionario sardo, Cagliari, ed. Castello, 1996, ad vocem Roig
– A. Mattone, Manno Giuseppe, in Dizionario Biografico degli Italiani, Vol.69 (2007), ad vocem
– L. SIMON De la Sardigne ancienne et moderne ou Aperçu d’un voyage statistique et politique dans l’ile de Sardigne, 1813-15
– V. Sulis, Autobiografia (edizione critica a cura di Giuseppe Marci; introduzione e note storiche di Leopoldo Ortu), Cagliari, CUEC, 2004
Bibliografia web
https://www.alguer.it/info/algheroneltempo/dallaconquistasabaudaalnovecento.html
Credits
M.L. Melas, A. Nasone, S. A. Tedde
